Corrent de Noruega

Calanus finmarchicus és un petit copèpode calanoide que deriva per la columna d’aigua de l’Atlàntic Nord.

Clupea harengus, l’areng de l’Atlàntic, és un peix pelàgic que forma bancs i s’alimenta de zooplàncton en aigües superficials i properes a la superfície.

Balaenoptera acutorostrata, el rorqual d’aleta blanca, és una balena barbada relativament petita que s'alimenta de peix gregari i krill.

Fratercula arctica, el fraret atlàntic, és un ocell marí capbussador que s’alimenta de peixos petits i zooplàncton de mida gran.

A les xarxes tròfiques del corrent de Noruega, el bacallà atlàntic també pot actuar com a depredador de nivell superior quan s’alimenta de petits peixos presa i de grans invertebrats pelàgics.

La dorsal d’Islàndia–Fèroe és un pont submarí poc profund entre Islàndia i les illes Fèroe. L’aigua freda i densa passa per sobre de la dorsal cap a l’Atlàntic i impulsa els corrents oceànics globals. Aquests fluxos formen part de la «cinta transportadora» que distribueix la calor pel planeta. La dorsal està formada tant per roques antigues com per escorça volcànica.

L’oceà Àrtic és un dels mars més freds de la Terra, amb una capa gruixuda de gel a la superfície. A l’hivern es manté fosc durant mesos, però a l’estiu el sol brilla tot el dia i les algues proliferen sota el gel. Les obertures en el gel, anomenades canals i polínies, permeten que la llum i l’aire arribin a l’aigua. Les aurores boreals i l’escalfament ràpid fan que aquest oceà gelat sigui alhora màgic i fràgil.

L’oceà Austral envolta l’Antàrtida amb vents ferotges, onades gegants i gel marí hivernal que duplica la mida del continent. És ple de vida: el krill, format per petits crustacis semblants a gambes, alimenta pingüins, balenes, foques i ocells marins. Les seves aigües estan connectades pel potent corrent circumpolar antàrtic, un enorme riu d’aigua que circula al voltant del món. Aquest oceà també emmagatzema carboni i ajuda a regular el clima de la Terra.

El mar de Scotia es troba entre l’Amèrica del Sud i l’Antàrtida. Els vents gelats i el gel a la deriva agiten les seves aigües. Després dels hiverns llargs i foscos arriben estius curts amb enormes proliferacions de plàncton. És un dels mars més productius, però també un dels més durs per a la vida.